6/16/2006

L’Estatut de Miravet i les Vegueries (Article d’opinió publicat a La Veu de l’Ebre 16/06/06)

Aquestes últimes setmanes estem assistint a diverses raons per votar d’una o un altra manera en el referèndum del nou Estatut. Ens veiem abocats a suportar una pressió mediàtica que neix a les maquinàries dels aparells dels partits. Fins aquí tot té certa lògica. Tothom sap que són els períodes electorals i com les gastem en els partits, però jo no m’he amagat mai de les meves idees i m’agrada compartir-les amb els altres. D’aquesta manera tenim que contribuir a generar un debat públic, necessari i crític, però que també ha de ser raonable, oportú i pràctic, i més quan ens juguem el futur dels pròxims anys.

És veritat que l’estatut és d’esquerres com diu el PP, ja que en ell es recullen molts de drets nous de caire social, i aquesta formació política potser no vol veure els beneficis que això comporta. I és que no volem una política de banderes i himnes, sinó una política de persones i tolerància.

Cadascú diu la seva en el tema de la vegueria i ningú acaba d’explicar-lo d’una manera senzilla i clara. Per això val la pena fer cinc cèntims i deixar de banda les critiques banals d’altres opcions polítiques que fan quatre dies es van pujar al carro de la vegueria, per sort , però el fet és que el PSC fa de temps que defensa la Vegueria de l’Ebre (vegueu article de Pepe Bayerri en el Punt Diari 21/05/06). Intentaré explicar-me millor, no tenim encara cap text que pugui recollir la figura de la vegueria, en canvi ara amb l’Estatut aconseguirem aquest reconeixement amb la creació dels Consells de les Vegueries (articles 90 i 91). D’aquesta manera reconvertirem les diputacions, i amb la nova llei de la divisió territorial, el consell de la vegueria de Tarragona es dividiria en els Consells de Vegueria de les Terres de l’Ebre i del Camp de Tarragona, posteriorment també es pot aprovar la llei electoral de Catalunya, i d’aquesta manera la gent de l’Ebre escolliria als seus diputats en les eleccions catalanes i no com ara que tenim les llistes conjuntes amb el Camp de Tarragona. Fins aquí no necessitem anar a Madrid, lògicament amb el temps demanaríem a l’administració de l’Estat que adaptés la seva administració a la nostra, amb l’últim pas que és la creació de la nova província.

Tot això és la guia del passos a seguir per assolir la Vegueria de l’Ebre, que va començar amb la creació de les delegacions de la Generalitat i continuarà amb l’aprovació de l’Estatut, i posteriorment amb les lleis territorials i electoral per acabar en Madrid.

Per no dir que aquest Estatut tindrà la gràcia de portar un dels noms que conformen el nostre territori i evoquen en la nostra memòria col·lectiva records històrics i que sempre han estat lligats amb el nostre riu: Miravet.

Per acabar vull fer una consideració de caire personal, jo estic en política per treballar pel territori i crec fermament en el pas que donarem el dia 18 de juny, les Terres de l’Ebre avançaran i la resta de ciutadans de Catalunya també.

J. Manel de la Vega

1 comentario:

Unknown dijo...

No em considero dels que ha pujat al carro de la vegueria. Potser ni he pujat -és un dir, ja m'agrada poder formar part d'una vegueria i no de la província de Tarragona-. És més, realment la vegueria no ens hauria d'importar si les coses es fessin bé i els recursos estiguessin ben repartits. Però, també és cert que si volem vegueria cal tenir-la com cal. I això, sense la voluntat del govern de Madrid, no serà possible al 100%. I pensar que el PSOE governarà prou temps per fer-ho possible és fer quinieles avui dia. Amb això simplement vull dir que l'Estatut no ens porta la vegueria, igual que no diu que siguem nació -que sigui dit, m'importa ben poc a l'hora de decidir el meu vot-.

Sobre el nom de l'Estatut, ja ho vaig escriure fa poc. De Miravet, res de res. On s'ha fet l'Estatut? Pot equiparar-se al de Sau o de Núria? Jo crec que no. Per significació i pel lloc on s'ha confeccionat seria més adequat situar-lo a Barcelona o a Madrid.Salta a la vista. La resta em sembla una forma més de convèncer la gent a través dels sentiments i no de la raó -cosa típica quan es tracta de política-.

Sobre el teu comentari final, jo no nego que això pugui ser un pas endavant. Mai no ho he negat. Simplement em pregunto si era el pas que calia fer i si en canvi, tornarem a reviure la tàctica del pidolaire dels governs de Jordi Pujol. Perquè després de criticar 23 anys de govern pactista, que anava a pactar rebaixes, s'ha acabat acordant un Estatut que deixa temes en el seu moment qualificats d'innegociables en un estat que potencia novament la política pujolista. I després criticareu els convergents.